Patim, patam, patum i olee!! He intentat allargar l’entrada al bloc perquè se’m baixi la
motivació i l’eufòria del diumenge però és impossible, és impossible... masses tensions, nervis acumulats, sentiments, pors, dolors,
llàgrimes, alegries, entrenaments, quilometres, etc, etc i
etc.
Mentre espero el metro, assegut en un banc de
l’andana, el meu cap ja comença a funcionar, intento crear mecanismes que
evitin els nervis, miro l’hora: vaig molt just i un altre cop em començo a
preocupar quan encara queden 20 minuts de trajecte ben bons fins a plaça
espanya. Començo a veure els primers participants de la marató, ja dins el
metro, i em tranquil·litzo no faig tard! Mels quedo mirant fixament durant al
llarg de totes les parades i em començo a sentir molt petit. Cossos molt
atlètics, ampolles d’aigua isotònica, gels, barretes energètiques, ulleres de
sol, gorres... sembla que vagi de paxanga amb
els amics...
Sense donar-me ni compte ja sóc al mig de la pila
de persones dins del recinte a plaça Espanya, no dona temps ni
a estirar una mica que ja sento la sortida, l’elit ja ha sortit. El bloc en què
jo sortia comença a caminar molt lentament fins que al minut 14, més o menys,
passo per sobre la línia de sortida fent tres salts a peu coix amb el peu dret
(encara no ,sé ven bé
perquè, tampoc sóc molt maniàtic...) just en aquell moment entres en una
bombolla. Veus persones a les 8:45 del matí a TOT ARREU i no els importa cridar
el teu nom, que acaben de llegir al teu dorsal, per animar-te. És tot un
espectacle molt motivador.
Començo a córrer, sé que al principi he d’anar
molt lent (és com ho havia planejat la nit abans mentre intentava dormir) per
aguantar els 42 km i intentar baixar de les 4 hores. Van passant els
quilòmetres i em planto en el 5, primer avituallament, molt bé de cames i de
cap. En aquest moment cometo, potser, el gran error de tota la cursa, mirar el
rellotge (estic anant massa lent em dic, en veu baixa) i girar-me, ja veig les llebres
amb la bandera de 4 hores a uns 50 metres a darrere meu, així que començo a
córrer amb una mica de seny per tornar a agafar avantatge a les 4 hores. Acabo
de passar la mitja marató, ja he perdut de vista les llebres i decideixo acabar
de matar-me “literalment” fins al km 28 on m’esperen tots, com vam planejar la
nit anterior. Allà podré hidratar-me bé, prendre un gel, un tall de fruita i
posar-me reflex si tinc moltes molèsties a les cames, així que a CÓRRER.
Km 27 (ja quasi i sóc, una mica més), km 28
(només 500 metres més i m’esperen passat l’avituallament), km 28.5 passo
l’avituallament (me cagum la
puta que no els he vist, bueno potser
són una mica més endavant), km 29 (ostia puta
que no i són).
I així successivament... Del quilòmetre 30 al 35 em volia morir, tenia molt
dolor a les dos cames,
la calor era equiparable a uns 40 graus quan portes 30 km fets, sobre aquell
sol i amb la humitat característica de Barcelona. Vaig passar marina i encarava
ja la pujada d’arc de triomf, cap al km 36, allà dalt tornava a tenir
l’esperança de trobar els amics i els pares que havien baixat a veurem, a mesura que m’anava acostant a l’arc perdia
cada cop més les forces, hi havia moltíssima gent i no tenia l’esperança de
trobar-los.
Ueibaa, aquell és l’Edu, joder i
en Bolance jajajaja: aquesta expressió es just la
que em vaig dir en veure’ls (sí al final acabes parlant sol per intentar
entretenir-te, quan els km no baixen i la calor és cada cop més forta...) si si són
ells, en efecto!! Sembla que fos ahir. Els dos es van posar a
córrer al meu costat i m’anaven mig empentant fins que vaig arribar al Meeting point! Allà estaven tots: els meus pares, ma germana,
la Cris, Berta i Gabi, el que em va passar de seguida l’spray i
un gel. Ja que només feia que preguntar per l’spray (moment
molt depriment jo demanant l’spray com
si m'hi anés la
vida, no veia a ningú ni el que passava al meu voltant). El fet de veure’ls i
els ànims que em donaven em van regalar 2 km ven bons
sense parar, ho vaig agrair moltíssim. Fins que em vaig plantar al 38, si del
30 al 35 volia morir, del km 38 al 41 ho desitjava i que tot acabés, crec que
en algun moment que ningú em veia vaig acabar plorant (encara no sé ven bé
perquè) i no em fa res dir-ho. Sens dubte aquest és un dels moments més durs de
tota la Marató, quan sembla que ja hi ets però et queden 4 km, ja n’has fet 38
però aquests 4 semblen una puta eternitat!.
En aquests moments et passen pel cap milions de
coses, penses amb molta gent, en moltes situacions i finalment acabés aixecant
al cap dient que tu ets més fort que aquests 4 km, que el “no és possible” no
existeix en el teu món, que possiblement no hauràs entrenat molt però si ja has
arribat fins aquí, no serà pas per deixar-ho. Agafes i et poses música...
A partir del km 41 fins al final, vaig acabar com
un boig, no sentia el dolor, ni el cansament, absolutament res, estava cantant
en veu alta (gairebé cridant) i no ballava perquè davant de tanta gent em feia
vergonya però si gesticulava molt obertament al ritme de la música. Aquells
últims metres són espectaculars, allà passes de voler morir, a entendreu tot,
a sentir-te el rei del món.
Arribo a la recta final continuant “ballant” i
cantant, amb un somriure que ocupava tota la meva cara i de cop: ZAS. Tornen a
aparèixer l’Edu i
en Bolance corrents
al meu cantó, ma germana que apareix entre un núvol de corredors i els meus
pares la Cris, en Gabi i la Berta animant des de la balla. MO-MEN-TA-ZO! Indescriptible, subidon d’adrenalina
enorme, portes 42 km corrents i t’acompanyen els últims mítics 195 metres
mentre a la meta t’espera la resta. Crec que no sóc capaç d’explicar-ho i molt
menys de recompensa’ls-hi tot
el que van fer, un per un, per mi. No vull oblidar-me de l’Helena que m’estava
esperant mentre jo moria al km 35, totes les persones que s’han interessat per
mi i em preguntaven com ho portava, totes les felicitacions i sobretot tots
aquells que heu cregut en mi des del primer moment, crec que ha estat una de
les majors motivacions que he tingut.
No tot el que vulguem fer en aquesta vida és
possible o ho podrem fer. Jo mai hauria parlat d’una marató si mai hagués
decidit fer la primera passa, per lluitar per allò que volia. Una
cosa està molt clara, no deixis mai d’intentar fer tot allò que et faci feliç,
perquè ets tu qui ho faràs i només tu, no escoltis aquells que et diuen que no
ho aconseguiràs. Tu simplement intenta-ho, ho aconsegueixis o no ja seràs més a
prop, jo vaig començar en una passa i el diumenge en vaig fer milers. Potser no
estava entrenat però contra la il•lusió que
et circula per tot el cos com si es tractés d’electrons que t’enrampen no hi
ha, gairebé, res que et pugui guanyar. No te’n descuidis mai que el no poder-ho
aconseguir no és mai cap fracàs, tindràs mil i una oportunitats per tornar-ho a
intentar i t’ho proposes, el veritable fracàs és no ser el suficientment valent
com per ni intentar-ho. Creu-ho, intenta-ho i sobretot fes-ho. Això és el que
he après jo i crec que serà una teoria de per vida!
I ara queda el més complicat, buscar un altre
objectiu que t’il•lusioni tant
com el que tenia fins ara, perquè ja he començat i no vull parar!
